El retorn de l'opressió de la llengua

L’esborrany de la LOMCE que es va fer públic la setmana passada fa palès, una vegada més, el rebuig que Espanya mostra cap a la nostra llengua i cap a la nostra cultura. En l’esborrany d’aquesta nova llei d’educació (la vuitena des dels anys 70) es rebutja tot reconeixement possible a la llengua catalana, tant com a llengua pròpia del país com a element distintiu de la nostra cultura. Fins a tal punt és evident aquest menyspreu a la llengua, que el govern valencià (també del Partit Popular) ha demanat que es faci un replantejament del tema de la llengua i la seva avaluació.

Sembla que el ministre Wert, en el seu afany d’espanyolitzar els alumnes catalans, ha obviat el més evident, que el fet d’ensenyar la llengua pròpia del país a tot l’alumnat evita que hi hagi una fractura social i cultural en la nostra societat, en el nostre dia a dia i permet que tothom domini les dues llengües oficials. Gràcies a la immersió lingüística et pots adreçar a qualsevol infant en català, sense haver de patir per si t’entendrà o no. La immersió lingüística porta 30 anys afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats entre els catalans de sempre i els catalans nouvinguts.

El model d’immersió lingüística del nostre país és un model d’èxit, un model educatiu que garanteix un alt nivell de coneixement de la nostra llengua, la llengua catalana, però també de la llengua castellana. Cal recordar que en les avaluacions externes s’ha constatat que el nivell de castellà dels alumnes catalans és superior que el nivell dels alumnes d’altres comunitats autònomes.

En un moment en què les retallades a l’ensenyament públic estan dificultant enormement la tasca en els centres educatius, en què no hi ha recursos econòmics suficients per a substituir els docents malats, en què tenim els nens a les aules sense tutor fins a dues setmanes, en que s’ha eliminat la sisena hora en pràcticament tots els centres públics, en què les escoles no tenen recursos per, ni tan sols, comprar el material necessari per a fer la decoració nadalenca... com té el Sr. ministre la vergonya de dir que caldrà pagar una escola privada a aquells alumnes que vulguin ser escolaritzats en castellà?

Perquè sembla que aquesta és la línia que ha escollit el ministeri d’educació del Partit Popular, perquè aquesta llei, més enllà del debat de la immersió, augmenta la privatització de l’ensenyament públic. Entre d’altres, canvia els criteris a l'hora de subvencionar aquests centres de titularitat privada o els períodes de vigència dels concerts educatius.

Ja ho va dir ell, que volia que: “los alumnos catalanes se sientan tan españoles como catalanes”. Però en realitat no és això el que vol i tots ho sabem. El que vol és eliminar la identitat catalana, començant per atacar els pilars fonamentals de la nostra societat: la llengua i l’educació. Però no ho aconseguirà, perquè ja hem viscut altres períodes d’opressió de la llengua i ens n’hem sortit i aquesta vegada no serà menys!!

25 N: Unes eleccions decisives

Aquestes eleccions al Parlament de Catalunya són, possiblement, les més importants des del restabliment de la Democràcia, ara fa més de 30 anys. En aquelles primeres eleccions jo no vaig poder votar, encara era molt petita. No sabia ben bé què eren unes eleccions. De fet, molta gent que va anar a votar tampoc no ho sabia del cert. Però han passat 30 anys ja i la situació del nostre país ha canviat molt.

Durant tot aquest temps Catalunya ha intentat trobar la manera d’encaixar amb Espanya, però finalment moltes catalanes i catalans, gent de bona fe, han arribat a la mateixa conclusió que ERC defensa des de fa 80 anys: que l’únic camí possible per Catalunya és la independència!

Primer vam intentar ser una Comunitat història, que va acabar aigualida amb el “café para todos”. En l‘època de Pujol es va intentar arribar a pactes i acords que permetessin esgarrapar un tant per cent de l’IVA per a Catalunya, allò del “peix al cove”. Finalment vam intentar fer un nou estatut que, tot i que va ser aprovat pel Poble Català i per les corts de Madrid, va acabar implacablement retallat pel Tribunal Constitucional, desprès que el PP presentés d’un recurs d’anticonstitucionalitat.

Tot inútil. Els governs de Madrid, siguin del color que siguin, incompleixen sistemàticament qualsevol pacte, acord, fins i tot llei que suposi més recursos per Catalunya o un millor tracte als catalans.

Hem arribat a tal punt d’abús contra els catalans que fins i tot CIU se n’ha adonat de quina és la única opció possible. Però no us deixeu enganyar... si CIU guanya amb majoria absoluta ja veureu com tot el procés s'alenteix, ja veureu com s’aferraran a qualsevol petita concessió que faci el govern d’Espanya per no haver de tirar cap endavant el procés d’Alliberament nacional. 

Fixeu-vos-hi, que hem arribat a un punt en el que el govern espanyol és capaç llençar els diners abans que donar-los a Catalunya. Prefereixen fer la connexió amb Europa foradant els Pirineus amb un túnel, quan França ja ha dit que no l’enllaçarà per l’altre costat, abans que invertir a Catalunya per potenciar el corredor del Mediterrani, que és la sortida més senzilla cap Europa.

La coalició Esquerra Republicana de Catalnya-Catalunya Sí és la única garantia per tirar endavant, per caminar decidits cap a la independència, sense fer cap pas enrere. Perquè en les nostres contrades, ERC probablement serà la única força clarament independentista que tindrà representació al Parlament de Catalunya.

El poble ha parlat

Aquest any, la celebració de la Diada Nacional ha estat un èxit total. S'ha marcat una fita històrica pel nostre país i serà recordada per sempre més. No hi ha ningú que pugui posar-ho en dubte, tot i l'intent d'algunes televisions públiques estatals per desmerèixer-la. Cal fer un reconeixement públic a la feina ingent que ha fet l'ANC, que ha aconseguit que un milió i mig de persones es desplacessin des de múltiples punts dels països catalans. El record d'aquesta manifestació superarà amb escreix la del 77, on la gent que hi era encara recorda emocionada com cridaven allò de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". D'aquí 30 anys els nostres fills explicaran que ells també hi eren i cridaven allò de in- inde-independència!

La Manifestació va ser espectacular, molts ja sospitàvem que seria un èxit, que hi hauria molta gent i que faríem una demostració de força, però crec que la quantitat de catalanes i catalans que van acabar manifestant-se ens va sorprendre a tots. Però el millor no és la quantitat de gent que hi havia demanant la independència (jo no vaig sentir ningú cridant pel pacte fiscal, i vosaltres? ) si no la seva qualitat.  És habitual que en les manifestacions ens trobem amb papereres cremades, contenidors incendiats, vidres trencats, bancs arrencats... però aquest 11 de setembre no ha passat res de tot això. A la manifestació hi havia un ambient festiu i familiar, reinvindicatiu, però gens violent.

No vull acabar però, sense recordar que el primer èxit d'aquesta diada va ser la nit del dia 10. Més de 100 pobles i ciutats catalanes van organitzar marxes de torxes per la independència. Tarragona no va ser menys, més de 200 tarragonines i tarragonins vam sortir al carrer per fer evident que ja n'hi ha prou, que ja ha arribat l'hora de la llibertat!

Comença un nou curs

Un altre curs està a punt de començar. Arriba aquella època de l’any en què notem que l’estiu s’acaba, de fet, aquest any s’ha acabat de cop. Enrera queden aquelles setmanes en què hem hagut de “col·locar” la canalla al casal d’estiu, a casa els avis, amb una veïna amb bona fe... Les famílies han fet esforços per a quadrar les vacances del pare, les de la mare, una setmana aquí una setmana allà...

Aquest estiu ha estat especialment marcat per la crisi. Moltes famílies no han pogut marxar de vacances, però l’estiu és l’estiu i com a mínim hem pogut gaudir de la platja que, de moment, encara és gratis. Ara les vacances s’han acabat. Mestres i professors ja hem tornat a les escoles i l’alumnat és a punt de fer-ho. Un nou curs escolar, amb una altra retallada severa en educació, amenaça a l’horitzó. 

El curs comença amb 20.000 alumnes més, però amb 3.000 docents menys. Aquest curs s’aplicaran tots els “reajustaments” que els governs (tant el de l’Estat com el de la Generalitat) han anat incorporant els darrers mesos. El més destacat és l’augment d’alumnes per aula. Pràcticament una de cada quatre classes de P3 tindrà més de 25 alumnes, precisament a P3, on trobem l’alumnat més petit, que s’incorpora per primera vegada a l’escola i que necessita més atenció de la mestra. A l’ESO la dada és encara pitjor una de cada tres aules es trobarà amb més de 30 alumnes.

Però no tot s’acaba encabint més alumnes a les aules, els docents treballaran més hores, el que comporta que prop d’uns 500 mestres i professors de les nostres comarques s’hagin quedat sense feina. Les baixes del professorat no es substituiran  fins passats els primers 10 dies lectius, això vol dir que si el mestre dels nostres fills i filles es posa malalt estaran dues setmanes sent atesos per un mestre diferent cada hora. Per no parlar de la disminució de les beques i de l’augment de preu del material escolar. Sembla que encara no han entès que l’educació no és una despesa, sinó una inversió de futur.

No podem oblidar que el curs anterior va començar amb més alumnes i menys professors, amb l’eliminació de la sisena hora, amb la supressió del projecte dels ordinadors a l’aula... aquest any torna a ploure sobre mullat!  Inevitablement, el més perjudicat serà el futur dels nostres fills i filles i del nostre país.

El pitjor de tot és sentir a la Consellera d’Educació explicant com gestionen la crisi preservant la qualitat de l’Ensenyament. Si ja era prou alt l’índex de fracàs escolar quan hi havia més hores de classe, quan eren menys alumnes per aula, quan hi havia més possibilitats per atendre l’alumnat amb més dificultats per aprendre, quan es substituïa el mestre ràpidament si es posava malalt...  hi ha alguna possibilitat de preservar la qualitat de l’ensenyament amb totes aquestes retallades per davant?

L'Onze de setembre

L’onze de setembre

Des de fa pràcticament 300 anys cada 11 de setembre els catalans commemorem una derrota, la derrota del poble català a mans de les tropes de Felip V. Aquest any 2012 és especialment intens pel que fa a recordar derrotes, o si més no, situacions que no ens afavoreixen. Des de la forta crisi que ja fa temps que ens ofega, fins a la forta pressió que rebem d’Espanya, passant per les retallades que ens han obligat a apretar-nos el cinturó. A Catalunya fa un temps que es respira un nou aire, és l’aire de l’independentisme que arrela amb força entre la població, que dóna un bri d’esperança, que fa pensar que les coses poden canviar i tot pot anar millor.

Per la Diada Nacional, són diversos els actes que es fan. N’hi ha algun de més tradicionals, com l’ofrena floral que fan les entitats i els partits. N’hi ha d’altres que es comencen a instaurar, com la marxa de torxes la nit del 10 de setembre que organitzem des d’ERC per retre homenatge a Rafael de Casanoves – qui va ser conseller en cap durant els últims mesos del Setge de Barcelona-, o com l’11 de Setembre Popular a Tarragona que aquest any agrupa 32 entitats de la ciutat, amb gegants, diables, grallers i on s’organitzen activitats per la canalla, actuacions musicals i parlaments pels carrers de la Part Alta. També n’hi ha de nous d’aquest any, com l’acte central que l’Assemblea Nacional de Catalunya celebrarà el proper dia 8 per la tarda al Camp de Mart.

Tots aquests actes formen part d’una celebració important, centrada en la nostra ciutat i a la què és important assistir-hi. Cal fer palès que Tarragona també recorda els fets de l’11 de setembre.  Aquest any, però, tenim una cita que sobresurt per sobre de totes. L’ANC, un moviment popular que ha arrencat des de l’arrel de la ciutadania, ens proposa que ens manifestem, de manera unitària, sota el lema: Catalunya, nou estat d’Europa. La gran pregunta d’aquests darrers dies ha estat si el President de la Generalitat marxaria amb el poble, si s’afegiria al crit unànime i faria evident per a tots que Catalunya està unida, amb el seu Govern al capdavant, marcant el pas i deixant clar que comencem a caminar cap a la independència. Però, lamentablement, fa pocs dies ja vam saber que això no serà així, doncs Artur Mas ha anunciat que ell no vol marxar, si més no, no al costat del poble.

Però nosaltres sí que volem marxar, i pensem que aquest 11 de setembre cal fer una demostració de força. Cal que totes les catalanes i els catalans marxem sobre Barcelona. Perquè aquesta vegada, el que toca és això, anar-hi tots, fer ben visible quants som i què volem, per deixar clar d’una vegada per totes que els Catalans volem marxar, volem la independència.

Benvingudes a totes i a tots!

Avui estreno aquest bloc, avui que faig 40 anys.

He pensat que un bloc seria un bon regal d'aniversari. Un lloc on poder expressar el que penso i compartir-ho amb vosaltres. La meva intenció és explicar el que penso, el meu punt de vista sobre temes molt variats: podem parlar del País, de l'escola, de la feina, del dia a dia, és a dir, de la vida.

Espero que estigueu aquí, amb mi, els propers 40 anys ;)

Mònica