El camí cap a la libertat que
Catalunya està emprenent no és un camí nou. El que els catalans estem fent és
seguir els passos que moltes altres nacions han donat abans que nosaltres.
Al llarg de la història fins a 23
territoris s’han segregat de l’Estat espanyol, començant per Portugal el 1640 i
acabant pel Sàhara Occidental i Guinea Equatorial. Entre aquests podem trobar
Flandes, Filipines, Puerto Rico, Cuba...
Des de 1919 existeix l’anomenada
Doctrina Wilson, que és el precedent del principi del dret a l’autodeterminació
dels pobles, de la seva capacitat per a decidir lliurement. Va ser Woodrow
Wilson, un president nord-americà qui la va proposar i va ser recollida en el
Tractat de Versalles que posava fi a la Primera
Guerra Mundial, en La carta de
Nacions Unides i en la declaració
universal dels Drets Humans de 1948. La Societat de Nacions recollia aquest
principi com a mecanisme internacional per resoldre pacíficament els conflictes
vinculats a les aspiracions polítiques dels pobles. En aquests documents queda
establert que l’autodeterminació és un dret fonamental, individual i
col·lectiu, de les persones i els pobles a decidir lliurement el seu estatus
polític, econòmic, social i cultural.
Espanya, des de ja fa un temps,
ha evidenciat la voluntat del poble català d’independitzar-se. Aquesta voluntat,
expressada oberta i massivament el passat 11 de setembre, té una doble causa.
El primer causant és el sentiment. Nosaltres ens sentim catalans, no espanyols,
tenim una llengua i una cultura pròpies que ens diferencia de la resta de
l’Estat Espanyol. L’altra causant, no ho podem negar, ha estat la crisi
econòmica. L’ofec econòmic a què ens
sotmet l’Estat Espanyol no ens permet, ni tant sols, cobrir les nostres necessitats
bàsiques i ens aboca a una successió inacabable de retallades.
Espanya ha assumit que aquesta vegada
la independència va de debò, que milers de catalans tenim clar quin és el
nostre objectiu i que no desistirem fins arribar-hi. És per això que ha
planificat tota una estratègia, sembla que fins i tot amb la col·laboració del
CNI, per intentar frenar aquesta onada independentista. El seu plantejament també
passa per vàries vies diferents. Una d’elles es fonamenta en escanyar-nos i,
simultàniament, fer campanya contra les despeses de caire més nacional,
intentant convèncer a la gent que la Generalitat malgasta els diners que són
necessaris per altres coses. Però no ens deixem enganyar, per molt que ens
vulguin fer creure que tot el problema se soluciona tancant les ambaixades i reduint
el pressupost de TV3, no oblidem que el total a retallar aquest any és de 4.800
M€. Per molt que tanquem la televisió pública, 235 M€, i les delegacions
exteriors de Catalunya, 2,5M€, encara quedarien 4562,5 milions d’euros per
retallar.
No oblidem el que és important.
El camí de la llibertat és aquell que ens permetrà ser reconeguts i respectats
com a poble arreu i que ens permetrà gestionar els nostres propis recursos,
sense haver de donar explicacions a ningú. El que és important és arribar a ser
un país normal.