dimecres, 22 de maig del 2013

Un camí sense marxa enrere

Moltes vegades a ERC ens pregunten: per a què teniu diputats a Madrid, vosaltres que sou independentistes? Doncs, entre d’altres coses, els tenim per explicar i argumentar la nostra lluita per la justícia social i per la llibertat de Catalunya als diputats del Parlament espanyol.

Això és el que explica l’Alfred Bosch en un article publicat a Iberosphere, un portal en anglès d’anàlisi de la realitat, editat per dos periodistes britànics que han treballat per la BBC, la CNN o l’agència Reuters.

En aquest article, pensat de cara a l’àmbit internacional, Bosch afirma que la seva no és una tasca fàcil, ja que tant el PP com el PSOE no només estan en contra de la independència de Catalunya, sinó que s’oposen a la mateixa noció d’autodeterminació al•legant que la Constitució ho prohibeix. La resposta d’ERC és democràcia sobre democràcia: la Carta Magna estipula clarament com es poden fer referèndums; i pel que fa al contingut, la pregunta per la independència de Catalunya, difícilment pot ser il•legal quan hi ha diputats al Congrés, com Alfred Bosch mateix, que es presenten a les eleccions amb un programa clarament independentista.

A nivell internacional cal fer molta feina i molta pedagogia. Europa ha de ser el nostre principal aliat. Quan d’una manera democràtica vulguem emprendre el nostre propi camí, Espanya no ens ho posarà gens fàcil; llavors serà quan necessitarem el màxim de suports i aquests suports els hem de començar a buscar ja. Cal explicar com els intents del Govern central de fer descarrilar tot el procés a base de prohibicions, reformes legislatives o recursos davant el Tribunal Constitucional, tot i dificultar-nos el camí, el que fa és incrementar el suport a la causa independentista: en els darrers deu anys, ha passat, segons les enquestes, d’un 15% a gairebé un 60%.

Alfred Bosch assenyala també la sensació dels catalans de viure engabiats: políticament, perquè se’ns neguen drets bàsics i fonamentals; econòmicament, perquè, tot i viure temps d’escassetat, el motor econòmic català segueix pagant les abusives factures espanyoles. Aquest relat, per als qui fa anys que treballem per la independència d’aquest país, ens pot semblar redundant, obvi, gairebé una pèrdua de temps. Però no ho és. De cara enfora, perquè ens explica al món; de cara endins, perquè forma part del diàleg que molts reclamen amb el govern central, encara que sigui un diàleg de sords.

Aquest divendres 24 de maig, a les 8 del vespre, l’Alfred Bosch serà a Tarragona, a la sala d’actes del Col•legi Oficial de Farmacèutics. La gent d’ERC estem convençuts que cal explicar la nostra voluntat de decidir el nostre futur com a país. Cal explicar-la fora, però també a casa. Perquè com més siguem, més força tindrem.

Com diu l’Alfred en el seu article, hores d’ara, no podem predir com i quan Catalunya serà independent, però el que està clar és que ara el camí ja està obert i que no hi ha marxa enrere cap als vells temps de la dependència.

diumenge, 5 de maig del 2013

La trampa de l'austeritat



Anys enrere es parlava de l’austeritat com un valor en el que calia educar. Se’ns presentava l’austeritat en contraposició al consumisme i es parlava, per exemple, de celebrar les festes d’una manera austera, sense fes excessos i sense gastar més del que era necessari.

Actualment, però, la situació ha canviat molt i la paraula austeritat no porta afegida aquella connotació positiva d’altres èpoques. Hi ha alguns economistes i alguns polítics europeus, especialment Frau Merkel, que ens han intentat fer creure que la política d’austeritat estricta és l’única que pot generar confiança i, conseqüentment, permetre’ns sortir de la crisi. Les polítiques d’austeritat han estat la base d’actuació de molts governs en els darrers anys. Un recent estudi del Fons Monetari Internacional sobre 173 casos d’austeritat fiscal registrats en països avançats entre 1978 i 2009 mostra que les conseqüències van ser contracció econòmica i augment de l’atur. La Comissió Europea ha utilitzat els estudis dels economistes Reinhart i Rogoff com a base empírica per imposar la seva política d’austeritat. Darrerament, però, s’han descobert errors en aquest estudis. Un error en un full de càlcul va portar a unes conclusions equivocades que han abocat a milers de persones a la misèria.

Aquest abús de les polítiques d’austeritat ha acabat enfonsant a les classe mitjana i baixa. Aquesta austeritat ni ha creat mes ocupació, ni ha contribuït al creixement econòmic, ni ha millorat el benestar de les persones. Amb l’austeritat  ha baixat la inversió pública, els sous i les pensions i en canvi han pujat els impostos, l’atur i el deute. Doncs sí, el deute, perquè el tant per cert de deute públic respecte al PIB ha continuat pujant tot i les extremes mesures d’austeritat.

Potser sí que hauríem de ser més austers. L’estat espanyol hauria de ser més auster en el seu pressupost i no gastar 28.000 milions d’euros anuals en armament. O ser més auster en els ministeris sense competències als que destina 4.500 milions d’euros. O potser també podria ser més auster en l’espoli fiscal i tornar-nos els 16.400 milions d’euros que marxen cap a l’estat espanyol cada any. 

Si l’austeritat passa per retallar els salaris, l’únic que s’aconsegueix és que el PIB caigui encara més, com va passar el tercer trimestre del 2012 després de suprimir als funcionaris la paga extra de Nadal. La reducció dels sous i de la inversió pública implica que la gent gasti menys, que es redueixi la despesa i el consum, per tant que es produeixi menys i que es perdin llocs de treball. És el peix que es mossega la cua. És el cercle de la misèria.