dijous, 13 de febrer del 2014

Jocs del Mediterrani: somni o realitat

Hi havia una vegada un bonica ciutat, d’estius càlids i hiverns suaus, situada a la vora del Mediterrani. Era un lloc privilegiat on ja els romans van decidir ubicar una ciutat important en l’expansió del seu imperi.
Un dia aquesta bonica ciutat va ser escollida com a seu d’uns jocs que agermanaven totes les poblacions de la riba del Mare Nostrum, els Jocs del Mediterrani. Els habitants d’aquesta ciutat, amb el seu alcalde al capdavant, van estar molt contents d’haver estat tan afortunats, perquè pensaven que aquests jocs serien una oportunitat per a transformar la ciutat, per a atreure molt de turisme, per a fomentar la pràctica esportiva entre els conciutadans, per millorar els equipament, per a fer créixer els clubs i les entitats esportives...  Comptaven que el Comitè Olímpic Espanyol es faria responsable d’una part de la inversió i que donaria recolzament a aquesta iniciativa.

El temps va anar passar i, a mesura que s’apropava la data de l’esdeveniment, la bonica ciutat es va adonar que la gran aposta que havien de ser aquells jocs, s’estava quedant en res. Les bones paraules i les promeses es van anar transformant en fum que s’emportà el vent. 

De mica en mica els ciutadans van anar veient que l’aportació dels diners per part de les grans administracions ni arribaven ni es concretaven. Fins i tot el Delegat d’Esports de la Generalitat va declarar que el govern d’Espanya no posaria cap euro en aquell projecte. Potser una part dels diners havia anat a parar a la famosa i frustrada candidatura olímpica de Madrid. Fos com fos els diners per aquell projecte sempre trobaven un altre destí més important per la capital del regne.

A dins la bonica ciutat les previsions tampoc no es complien, l’alcalde parlava de construir un nou barri,  “Mediterranian Smart District” en deia, per allotjar els atletes. Un any després havia canviat d’idea i parlava d’hostatjar els atletes en els hotels de la veïna vila de Salou, tot i que es va oblidar, abans d’anunciar aquesta proposta, de tenir el vist-i-plau dels hotelers que els havien d’acollir...

Amb el pas del temps tots els ciutadans se’n van anar adonant que aquells bonics jocs que havien de transformar la ciutat eren més un somni que una realitat.... Tots? No! L’Alcalde, tot i les evidències, continuava confiant en aquells dirigents cap els quals volia tendir ponts i continuava explicant a tothom que aquells jocs transformarien la ciutat.

Caldria esperar que arribés l’esdeveniment per veure en què es concretava aquell somni, com repercutia en la bonica ciutat i si en realitat havia estat una oportunitat ben aprofitada o no, però això només el temps ho podria dir.