divendres, 28 de novembre del 2014

El 25N i la violència masclista

Dimarts passat vam celebrar, com cada any, el Dia Internacional per l’eliminació de la violència envers les dones. La data del 25 de novembre es va escollir per no oblidar l’assassinat violent de Patria, Minerva i María Teresa Mirabal, tres germanes i activistes polítiques que van ser assassinades en aquesta data el 1960. Aquestes tres dones anaven a visitar els seus marits empresonats quan van ser assassinades per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo, a la República Dominicana. Els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d'un barranc. Per al moviment popular i feminista de la República Dominicana, històricament, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència.

Estem a molta distància d’aquest assassinat masclista, tant pel que fa a la distància com pel que fa al temps, però tot i això la violència de gènere continua estant molt present en el nostre dia a dia. Aquest any han mort ja tretze dones víctimes de la violència masclista i, tot i ser un problema tan evident, la meitat d’elles no havien posat ni tan sols una denúncia prèvia contra les seves parelles. Però quan parlem de violència masclista no només hem de pensar en les víctimes mortals, és important entendre la violència de gènere com un gran paraigües on s’amaguen diversos tipus de violència. En el nostre dia a dia podem trobar múltiples tipus de violència contra les dones, les més conegudes la violència física, psicològica o sexual.

Hi ha però un tipus de violència més quotidiana i que és la gran desconeguda, la violència econòmica, una arma més de control masclista i que s’evidencia per la desigualtat en l’accés als recursos econòmics. La violència econòmica pot ser evident, com aquells casos que trobem que els marits controlen els diners de les dones que no treballen, o es neguen a passar la pensió que ha de garantir un mínim vital per la família, o per poder pagar la hipoteca. Hi ha també, però, una violència econòmica més subtil que passa per atorgar a gran part de les dones tasques no remunerades i amb cap prestigi social (l’atenció a la llar, als fills,  als pares...), que passa també per la discriminació en el mercat laboral on les condicions laborals de les dones són, de mitjana, pitjors que les dels homes. La diferència salarial continua sent evident entre ambdós gèneres, fins i tot amb el mateix nivell de formació. El sou brut anual mitjà d’un home és de 28.025 euros mentre que el de la dona és de 20.800€, això sense oblidar que un 60% dels llicenciats a Europa són dones i que un 72% de les dones catalanes tenen estudis de secundària enfront del 58% dels homes. Sense oblidar que aquestes dones han de fer front a jornades dobles i triples: laboral, més els fills, l’atenció a la llar, als pares quan és necessari, més altres tasques culturals o associatives en què la dona participi.

Cal ser ferms en la lluita contra la violència masclista, tant sigui en l’àmbit de la parella i en l’àmbit familiar com en l’àmbit laboral, social o comunitari. Hem de treballar per la reducció de la violència que és explícita, però també d’aquella que és subtil. Cal impulsar programes de conscienciació tant a nivell familiar com escolar perquè ningú no es quedi callat davant d’aquests fets.

Si tenim un Dia Internacional contra la violència de gènere és precisament per recordar que la lluita contra un problema d’aquesta magnitud no pot durar un dia, s’ha de treballar tots i cadascun dels dies de l’any.

divendres, 7 de novembre del 2014

Tots a votar!

Aquest dimarts, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría ens explicava que quan el tribunal constitucional s’ha pronunciat  a tots en correspon respectar les seves decisions i defensar la llei. Deia que cap governant pot decidir el què compleix i que no.

Aquesta trista visió sobre la política s’oposa radicalment a la visió que tenim altres, jo entre ells, que pensem que la feina dels governants és escoltar la gent i fer allò que el poble li demana. Entre obeir la voluntat dels 12 magistrats del tribunal constitucional o obeir la voluntat del poble català, algú pot dubtar de quina és la decisió correcta? La representació parlamentària que tenim a Catalunya és un reflex de la voluntat de decidir que hi ha al nostre país, i no es podria entendre de cap manera que algú pogués fer prevaldre l’opinió de 12 persones per sobre de la de tot un poble.

Davant de l’enèsima mostra del tarannà antidemocràtic de l'Estat espanyol i el maldestre intent de silenciar la veu dels catalans, la nostra resposta és ben senzilla:  votar el diumenge i després, caminar cap a  la independència. Diumenge votarem, no en tinc cap dubte. Sortirem al carrer i farem sentir la nostra veu. Demostrarem a Europa i al món que som un país decidit, valent, participatiu i pacífic i que tenim les idees clares, que volem construir un país millor i que no hi ha qui ens aturi. I ens és igual el que ens diguin, que ens intentin fer por, que enviïn la guàrdia civil, que ens diguin que el que fem és il·legal, que intentin espantar als voluntaris i als funcionaris que estaran al capdavant de les meses el diumenge...perquè tots units som un país imparable. Cada vegada veiem més clar que amb aquesta actitud el govern espanyol només aconsegueix sumar més catalans a la causa. Segons la darrera enquesta del CEO, pràcticament la meitat dels nous independentistes se n'ha tornat per l'actitud del govern central cap a Catalunya. 

Ja estem cansats de perdre el temps, de donar tantes voltes i d’agafar camins sense sortida, volem votar, volem conèixer la opinió del poble, d’una vegada per totes i volem ser lliures.  Als ciutadans i als voluntaris que estarem a peu d’urna aquest diumenge, no hi ha qui ens aturi, perquè volem ser lliures i volem un nou país. Sí o Sí.


Tu tampoc no hi pots faltar!