Aquest diumenge farem la votació més important de la nostra
història. Estem davant el vot de la nostra vida, l’elecció que pot fer canviar
de dalt a baix la situació del nostre país.
Els dies que ens venen per davant seran apassionants i
transcendents, l’arrencada d’una època de canvi que farà que Catalunya doni un
pas endavant, que ens permetrà veure el futur amb uns nous ulls.
En aquest moment crucial, molt partits intenten
convèncer als seus votants parlant de diàleg,
de la necessitat de trobar una sortida dialogada a la nostra situació,
d’arribar a una entesa amb el Govern de l’estat. Hi ha una premissa bàsica que
cal recordar quan es vol parlar de diàleg, i és que un no pot dialogar amb sí
mateix – això seria un monòleg-. Per
dialogar cal tenir un interlocutor davant. Dialogar és cosa, com a mínim, de
dos.
Si fem una mica de memòria veurem que la via del diàleg ja
s’ha intentat i s’ha esgotat. Són múltiples les vegades que hem intentat
dialogar amb Espanya i que el govern de Madrid ens ha tancat la porta als
morros. En els darrers anys, diversos grups polítics de l’Estat Espanyol
(catalans, bascos i gallecs) han demanat al Congrés i al Senat que l’Estat
permeti fer un referèndum d’autodeterminació i que negociï amb la Generalitat.
Tantes vegades com s’ha ofert diàleg, tantes vegades se’ns han dit que no.
Quines són aquestes vegades que des de Madrid ens han tancat
la porta al diàleg? Tots recordem la
prohibició de celebrar el referèndum del 9N, que ens va portar a una votació
purament simbòlica i sense cap repercussió legal. Aquesta, però, no ha estat,
ni de lluny, l’única vegada que ens han tancat la porta a la negociació. Sense
cap ànim de ser exhaustiva, anem a repassar-ne només alguns exemples.
L’any 2012, al
Juliol, es va tombar una proposició de llei sobre la convocatòria de
referèndums consultius, a l’octubre es van negar a traspassar a la Generalitat
la facultat per convocar consultes populars, al novembre es van tornar a
mostrar desfavorables a permetre referèndums d’autodeterminació: “el Gobierno
aborda estos asuntos desde el punto de vista del interés general y des de una
perspectiva constitucional” ens van dir
en aquell moment.
L’any 2013 no va ser massa diferent: al febrer no es va
acceptar a tràmit una llei sobre l’autodeterminació dels pobles, ni es va
acceptar una proposta de resolució per a què l’estat respectés la convocatòria
de consultes per part dels diferents Parlaments, ni es va acceptar la proposta
de resolució per instar al Govern Espanyol a negociar amb els partits catalans
la celebració d’un referèndum, i van votar no a una proposta per iniciar un
diàleg amb el Govern de la Generalitat per fer possible una consulta... No cal
que segueixi, oi? Podria omplir línies i línies parlant de les vegades que
l’Estat Espanyol ens ha tancat la porta, que no ens ha donat cap possibilitat
de negociar, que s’ha amagat rere la constitució i l’ha esgrimit contra
nosaltres com si fos el més intocable del llibres, aquell que va venir donat
per la mà d’un ésser superior i del que no es pot modificar ni un punt ni una
coma.
És per això, arribats en aquest punt de tancament total de
portes per part del govern espanyol, que no puc entendre que de cara al 27S
encara hi hagi qui encara parli d’una “sortida dialogada”. Crec que és més que
evident que no hi ha diàleg possible. Per una banda perquè no tenim ningú a
l’altre costat que vulgui dialogar amb nosaltres. Per l’altra banda perquè
aquest temps ja s’ha esgotat, ja hem ofert diàleg infinitat de vegades i sempre
se’ns ha negat.
Cal que siguem nosaltres, els catalans, qui decidim com
volem el nostre futur, qui prenguem les nostres decisions i obrim nous camins.
Amb valentia i amb decisió, perquè com deia Martí i Pol el futur el veig
lluminós i possible, i el tenim a tocar.