dijous, 24 de setembre del 2015

LA TRAMPA DEL DIÀLEG

Aquest diumenge farem la votació més important de la nostra història. Estem davant el vot de la nostra vida, l’elecció que pot fer canviar de dalt a baix la situació del nostre país.

Els dies que ens venen per davant seran apassionants i transcendents, l’arrencada d’una època de canvi que farà que Catalunya doni un pas endavant, que ens permetrà veure el futur amb uns nous ulls.

En aquest moment crucial, molt partits intenten convèncer als seus votants parlant de diàleg,  de la necessitat de trobar una sortida dialogada a la nostra situació, d’arribar a una entesa amb el Govern de l’estat. Hi ha una premissa bàsica que cal recordar quan es vol parlar de diàleg, i és que un no pot dialogar amb sí mateix – això seria un monòleg-.  Per dialogar cal tenir un interlocutor davant. Dialogar és cosa, com a mínim, de dos.

Si fem una mica de memòria veurem que la via del diàleg ja s’ha intentat i s’ha esgotat. Són múltiples les vegades que hem intentat dialogar amb Espanya i que el govern de Madrid ens ha tancat la porta als morros. En els darrers anys, diversos grups polítics de l’Estat Espanyol (catalans, bascos i gallecs) han demanat al Congrés i al Senat que l’Estat permeti fer un referèndum d’autodeterminació i que negociï amb la Generalitat. Tantes vegades com s’ha ofert diàleg, tantes vegades se’ns han dit que no.

Quines són aquestes vegades que des de Madrid ens han tancat la porta al diàleg?  Tots recordem la prohibició de celebrar el referèndum del 9N, que ens va portar a una votació purament simbòlica i sense cap repercussió legal. Aquesta, però, no ha estat, ni de lluny, l’única vegada que ens han tancat la porta a la negociació. Sense cap ànim de ser exhaustiva, anem a repassar-ne només alguns exemples.

 L’any 2012, al Juliol, es va tombar una proposició de llei sobre la convocatòria de referèndums consultius, a l’octubre es van negar a traspassar a la Generalitat la facultat per convocar consultes populars, al novembre es van tornar a mostrar desfavorables a permetre referèndums d’autodeterminació: “el Gobierno aborda estos asuntos desde el punto de vista del interés general y des de una perspectiva constitucional” ens  van dir en aquell moment.

L’any 2013 no va ser massa diferent: al febrer no es va acceptar a tràmit una llei sobre l’autodeterminació dels pobles, ni es va acceptar una proposta de resolució per a què l’estat respectés la convocatòria de consultes per part dels diferents Parlaments, ni es va acceptar la proposta de resolució per instar al Govern Espanyol a negociar amb els partits catalans la celebració d’un referèndum, i van votar no a una proposta per iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat per fer possible una consulta... No cal que segueixi, oi? Podria omplir línies i línies parlant de les vegades que l’Estat Espanyol ens ha tancat la porta, que no ens ha donat cap possibilitat de negociar, que s’ha amagat rere la constitució i l’ha esgrimit contra nosaltres com si fos el més intocable del llibres, aquell que va venir donat per la mà d’un ésser superior i del que no es pot modificar ni un punt ni una coma.

És per això, arribats en aquest punt de tancament total de portes per part del govern espanyol, que no puc entendre que de cara al 27S encara hi hagi qui encara parli d’una “sortida dialogada”. Crec que és més que evident que no hi ha diàleg possible. Per una banda perquè no tenim ningú a l’altre costat que vulgui dialogar amb nosaltres. Per l’altra banda perquè aquest temps ja s’ha esgotat, ja hem ofert diàleg infinitat de vegades i sempre se’ns ha negat.


Cal que siguem nosaltres, els catalans, qui decidim com volem el nostre futur, qui prenguem les nostres decisions i obrim nous camins. Amb valentia i amb decisió, perquè com deia Martí i Pol el futur el veig lluminós i possible, i el tenim a tocar.